Hola a tothom!
Em dic Cesc, tot i que alguns em diuen Francesc i tinc 27 anys.
Ja que m'he llençat a aquesta aventura culinària, amb la prepotència de creure que us podria ensenyar alguna cosa, he cregut convenient publicar les meves credencials.
Vaig cuinar el meu primer plat a la jove i tendre edat de 19 anys. Va ser un envàs d'aquests de pasta fresca que us explicava a la meva primera entrada del blog, tot i que no tenia salsa i no coneixia encara la recepta d’afegir-hi oli i espècies. Així doncs, m'ho vaig menjar "tal cual".
Més endavant, em vaig sentir preparat per intentar-ho amb el pa amb tomàquet i una truita. Al final va ser un poti-poti (un revoltijo) d'ou ferrat, però la llavor del gran cuiner ja estava plantada i res ho podia parar.
Tot i així em vaig prendre un anyet de reflexió. Vaig decidir anar a viure a Barcelona a la busca de nous gustos. Al principi tot anava bé, però al cap d'un parell de mesos, l'amic que cuinava cada dia va dir que s'havia cansat de cuinar per a nosaltres i que a partir d'aquell moment que cadascú comprés i cuinés el seu menjar.
Aquest punt clau es podria definir com l'inici del període experimental Barceloní. Experiments com els d'ajuntar tot el menjar que hi ha al rebost, intentar copiar el que sortia per la tv o a les revistes sense tenir la meitat dels ingredients, o endevinar com la mama feia tal plat sense preguntar-li per no passar-se 30 minuts al telèfon es van convertir amb el pa de cada dia.
Un cop em vaig començar a moure amb soltura per la cuina i em vaig cansar de fregar cassoles i plats vaig decidir continuar amb la meva formació a Grècia.
Allà va ser perfecte: Cada dia m'alimentaven gratis a la universitat (dinar i sopar, caps de setmana inclosos) i vaig poder-me dedicar a assaborir aquells plats tan exquisits. A més vaig descobrir el Pyta. Brutal. Un dia m'animaré a publicar la recepta aquí, però es tan exquisit que no vull fer un sacrilegi a la seva memòria. A més, a Grècia vaig aprendre a fer truita de patates per vacil·lar a les nenes (per això ara ja no en cuino, ja vaig complir la missió!).
Posteriorment va venir una època per retrobar-me amb els primers gustos de la meva vida i comparar-los amb el que jo havia aconseguit fins a la data. Això vol dir que vaig tornar a casa a viure del "cuento". Però tranquils, no va ser més de dos mesos, doncs m'esperaven noves receptes i havia de sortir a buscar-les!
Un tranquil període d'uns quants mesos, per posar totes les meves receptes en ordre i reordenar tots els conceptes apresos i vaig tornar a marxar. Ara a Polònia. Molt fructífer doncs gracies a la meva futura sogra i la meva parella vaig descobrir com utilitzar el picant i el papryka (pebrot vermell) que no m'agradava fins llavors (si, vaig haver de menjar-ho per obligació, per no quedar malament. I que passa???? Ara m'agrada). A més, vaig aprofitar per intentar copiar les receptes nivell "advanced" del papa (imagineu les que publico aquí però amb 5 vegades més ingredients, el triple d'instruccions i 10 vegades més originals... si el meu punt a l'horitzó on fixar-me...) però aportant el meu toc personal.... el que vol dir que no hi havia manera de que quedés igual.. Però ni millor ni pitjor eh! Diferent!
I a partir d'aquí un altre cop a Barcelona a buscar l’essència de la meva cuina. A buscar els orígens que em van portar al nivell culinari on em trobo. A buscar aquells deliciosos plats que em retornen a quan era un nen. I sobretot, a buscar els "tuppers" de la mama.
Moltes gràcies i espero que disfruteu de les meves creacions (o de les que m'he copiat, és igual!)
Cesc Torrens Grases
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada